LA SALUT DEL CADELL
6.1 La visita rutinària al veterinari
Quan portem el cadell al veterinari, l’informarem de la manera més àmplia possible de tot el que creiem necessari comentar-li per tal que tingui la màxima informació.
Durant les visites li posaran les vacunes corresponents, li auscultaran el cor i el pit, li palparan l’abdomen i li miraran el pèl, la boca, els ulls, les orelles i observaran el seu aspecte general. També li faran un examen dels excrements per comprovar si té paràsits interns, a més d’una revisió dental completa.
6.2 El nostre control
L’hàbit d’higiene regular ens permetrà observar qualsevol irregularitat. Per tant, a l’hora de rentar-li els ulls, les orelles i la boca, tal com s’indica a l’apartat d’higiene, haurem d’estar molt atents i comprovar que tinguin un aspecte sa. A més a més, també ens haurem de fixar en:
El nas: s’ha de mantenir humit i lliure de mucositats.
El cos i el pelatge: hem de controlar si detectem alguna anomalia passant la mà al llarg del cos i hem de prestar una atenció especial a qualsevol bony o tacte estrany; observarem el naixement del pèl per detectar possibles paràsits.
Les extremitats: les potes del nostre cadell han de tenir un aspecte normal, sense inflamacions o altres rareses. També vigilarem la zona interdigital, ja que és propensa a acumular fongs o paràsits.
L’anus: hem d’estar pendents del seu aspecte per si apareix alguna anomalia i observar si el gos se’l vol gratar, ja que es podria tractar de paràsits.
A part dels efectes visibles, si el gos està malalt ho notarem pels seus canvis de conducta o per altres símptomes. Vegem quins poden ser:
Que tingui febre.
Que es passi més d’un dia sense voler menjar.
Que tingui diarrea o restrenyiment o que tingui dificultats o sagni en orinar o defecar.
Que vomiti.
Que es queixi de dolor fort, o lleu però continuat.
Que esbufegui excessivament o li costi respirar (la llengua es torna blavosa).
Que tossi o esternudi en excés.
Que sacsegi el cap (pot ser a causa d’alguna anomalia a les orelles).
Que coixegi de sobte i sense cap raó aparent.
Que es rasqui o es mossegui.
Que es comporti de manera agressiva.
Que s’amagui i estigui espantat.
Que la boca li faci mala olor.
Aquesta llista no inclou totes les possibilitats; per tant, ens curarem en salut i consultarem el veterinari quan detectem alguna anomalia o sospitem qualsevol cosa estranya.
6.3 Paràsits
Malauradament, els paràsits són una tortura molt habitual en els animals. Pot ser que en tinguin ja de ben petits, o fins i tot abans de néixer, és a dir que des del principi serà un aspecte que haurem de controlar. Com sempre, la prevenció és el millor tractament, però si no els detectem a temps, els haurem de combatre i eliminar, tant pel seu bé com pel nostre, ja que hi ha paràsits que també ens poden afectar a nosaltres.
Tipus de paràsits
Paràsits interns: es localitzen a l’aparell digestiu i per detectar-los caldrà analitzar els excrements del gos. Es poden començar a combatre a una edat primerenca i caldrà anar repetint la desparasitació segons ens indiqui el veterinari.
Ancilòstom: es transmet durant la gestació i la lactància i és el més perillós dels paràsits de tipus intestinal. Els símptomes que produeix són letargia, anèmia, falta de gana i excrements negres o amb sang.
Cucs plans: es reprodueixen per la ingestió d’una puça o a través dels rosegadors. S’alimenten del que menja el gos, per tant, impedeixen que aquest augmenti de pes.
Cucs rodons: es detecten si l’abdomen està bombat i es poden veure en els excrements. Poden provocar un creixement anormal, vòmits, diarrees, deshidratació o pneumònia, encara que no sempre apareixen símptomes.
Triquina: provoca inflamació crònica de l’intestí, que és on s’instal·la, a més de mucositats en els excrements, pèrdua de pes i diarrea.
Coccidis: es poden prevenir no donant al gos ni carn crua ni poc feta per menjar. Si els té als intestins patirà diarrea, febre i pèrdua de gana i de pes, tot i que, com en d’altres casos, pot ser que no es presentin símptomes.
Cuc del cor: és un paràsit perillós, difícil d’eradicar però fàcil de prevenir, cosa que val bastant la pena de fer; es transmet a través de la picada d’un mosquit i habita principalment al cor.
Paràsits externs: es poden localitzar observant la pell del cadell.
Puces: les poden contraure a través de l’ambient o de la mare. Sabrem si en té si es rasca i es mossega amb freqüència o, ocasionalment, si té taques vermelles a la pell o punts negres al pèl de la zona del coll o del llom. Provoquen dermatitis al·lèrgiques, que apareixen com a lesions crostoses. Com que les puces es passen la meitat de la seva vida al cos del gos, la manera de prevenir- les és tractant el gos i l’ambient. Es poden combatre de diverses maneres: esprais, pols, pipetes, etc., sempre que siguin aptes per al gos. Demanarem consell al veterinari, ja que una barreja de productes pot ser perillosa. Rentarem el llit del gos amb aigua calenta i, si el veterinari ho indica, el ruixarem amb insecticida. Netejarem a fons les catifes, passarem l’aspirador i ens desfarem de les bosses d’aquest un cop utilitzades. Si no aconseguim eliminar-les, trucarem a un exterminador de plagues.
Paparres: la seva picada pot provocar la febre de les muntanyes Rocalloses, la malaltia de Lyme o d’altres. Si vivim en una zona en què n’hi ha moltes, consultarem el veterinari. Si detectem que el nostre gos té una paparra, la traurem ràpidament i amb molta cura, utilitzant guants i pinces. És important extreure’n el cap. Desinfectarem la zona amb alcohol o aigua oxigenada i consultarem el veterinari per si cal seguir un tractament.
Polls: es poden controlar fàcilment amb els esprais o els productes per a puces aptes per a cadells.
Sarna: n’hi ha de dos tipus, la sarcòptica i la demodècica. La primera provoca molta picor, per això el gos es rasca sovint i de manera irritable; la pell es resseca i s’arruga, el pèl cau i es fan crostes a la pell. És molt contagiosa, fins i tot per a les persones, per tant, portarem el gos de seguida al veterinari. La segona provoca des de taques a la pell fins a pústules. També el durem urgentment al veterinari, ja que tant l’una com l’altra, a més d’encomanar-se, són molt difícils de curar.
Àcars de les orelles: causen picor a les orelles i fan que el gos es rasqui o sacsegi el cap. Tenen aspecte de cerumen negre, sang seca o grans de cafè. S’han de tractar amb atenció veterinària.
Tinya: és molt contagiosa i es transmet als humans. S’origina a través d’un fong i es detecta perquè produeix taques ovals o clapes a la pell del cadell. Per prevenir-la hem d’evitar el contacte del gos amb altres gossos. Es tracta amb la medicació indicada pel veterinari.
6.4 Vacunes
Les malalties canines s’encomanen fàcilment i, encara que el cadell rep anticossos de la mare durant la lactància, aquests no són suficients, atès que els perd al cap de 6 o 16 setmanes. Per això l’hem de vacunar. Les vacunes contenen petites dosis de la malaltia que es vol prevenir, de manera que estimulen el cos perquè produeixi les seves pròpies defenses o anticossos.
El veterinari ens indicarà el calendari de vacunació del gos. La majoria de les vacunes s’administren en diverses dosis entre les sis i les setze setmanes.
A partir d’aleshores, cada any tornarem a vacunar el nostre gos.
> > Vegeu el calendari de vacunació < <
6.5 Esterilització
Cal pensar seriosament en l’opció d’esterilitzar el nostre gos, si no és que vulguem que criï, per exemple, perquè és de pura raça. L’esterilització és una bona solució per evitar que hi hagi tants gossos abandonats o tancats a les gosseres, els quals acaben sent sacrificats perquè ningú no se’n fa càrrec.
L’esterilització en les femelles
Hem de decidir si esterilitzar o no la nostra gossa abans que tingui el primer zel. Aquesta intervenció, que consisteix a extirpar l’úter i els ovaris, requereix anestèsia general ja que es fa a través de cirurgia abdominal, per tant, la nostra gossa s’haurà d’estar uns quants dies a la clínica. La gossa no tindrà la menstruació, i probablement tampoc no patirà certs problemes de salut com ara tumors de mama, infeccions d’orina, etc. A més a més, les gosses que no estan esterilitzades necessiten molt més control i moltes més atencions.
La castració en els mascles
És una intervenció bastant segura i de ràpida recuperació que consisteix en l’extirpació dels testicles. El nostre veterinari ens indicarà quin és el moment més adequat per fer-la. A més de minimitzar els riscos de càncer o les infeccions de pròstata, pot ser que li suavitzi el temperament.
6.6 Com s’ha de medicar
Pot ser que la primera vegada que haguem de donar algun medicament al nostre gos no sapiguem massa com fer-ho. Podem optar per barrejar-li amb el menjar, tot i que no és una bona idea perquè pot detectar-hi un gust diferent i no menjar-se’l, és a dir, que pot acabar sense voler menjar i sense prendre la medicació. És millor aprendre a donar-li el medicament a part.
Si és una pastilla o un comprimit, li inclinarem el cap cap amunt, li obrirem la boca i li posarem la pastilla al final de la llengua; li tancarem la boca i esperarem que se l’empassi mentre li acariciem la gola.
Si es tracta d’un xarop o d’una solució líquida, l’hi introduirem de nou amb el cap cap amunt entre la galta i les dents i, si cal, ho farem amb l’ajuda d’una xeringa; en aquest cas, també li acariciarem la gola mentre li donem per ajudar-lo a empassar.